Conversa amb Mossén Josep Maria Sarrio en motiu dels vint i sis anys al servici de la Parroquia de Canals

Conversa amb Mossén Josep Maria Sarrio en motiu dels vint i sis anys al servici de la Parroquia de Canals

Quanja havia complit els vint i dos, s’en anà a estudiar Teologia Moral i Ecumènica a Munich i Paderborn, a Alemanya. Com va influir esta for­mació en la seua personalitat i la seua vida?

No fou exactament axina. Jo cantí Primera Mis­sa als vint-i-cinc anys, i ne vaig passar quatre de Professor de Llatí al Seminari. Va ser tot seguit quan vaig ser enviat per la Diòcesi i becat per l’Es­tat, per ampliar estudis teològics a la Universitat de Munic. Açò i les meues estades a l’Institut Ecumènic de Paderborn, han conformat la meua peculiar formació teològica, aixina com els anys de vida a Centreuropa han determinat la meua personalitat humana quan Espanya era «diferent».

Amb vosté han col.laborat una gran quantitat de gent, entre els quals es trovaven els grups apostòlics… li ha paregut convenient delegar en ells, o no ho creia necessari?

Efectivament, el grup de les Dones d’Acció Catòlica, el grup de Catequistes, el grup de Cur­setistes de Cristiandat, el grup de Càritas (per on han passat grandíssima quantitat de Responsa­bles), el grup Jove (amb tots els seus altibaixos i canviants), etc., han segut les «forces vives» de la Comunitat cristiana, i crec que tots han rebut de mí un tracte respectuós amb la seua «pròpia» res­ponsabilitat dins l’Església, com pertany a un LaÏ­cat major d’edat.

Vosté, segons ha dit en diverses ocasions va entrar al Seminari als deu anys. Qué li va moure a desenvolupar la seua vocació religiosa a tan primerenca edat?

Exactament entrí als tretze anys, després d’ha­ver fet el primer de Batxillerat com a intern en el CoUegi dels Salesians, del carrer Sagunt de València. La meua vocació sacerdotal la dec a la gràcia de Déu, a la vida de pietat religiosa dins la meua família i a la formació en un Col.legi de l’Església.

Què ha aprés de la gent que ha tingut al vol­tant seu durant tot aquest temps? Quina evolu­ció s ‘ha produit dins dels grups apostòlics?

El zel apostòlic de moltíssims d’ells m’ha enar­dit i empentat quan jo defallia.

La Parròquia de Canals el va rebre un 24 de setembre de 1967, uns mesos després de morir sa mare…

Quina impressió li vam causar els canalins quan va arribar? Com va ser l’acollida? Ha can­viat la seua opinió del poble al llarg dels 26 anys de rectorat?

No era gens fàcil aterritzar a Canals des de Centreuropa, però com jo, malgrat el meu primer destí professoral, mai havia rebutjat ser Rector de Parròquia, vaig anar conectant amb la gent cana­lera, respectuosa i afectiva.

Què creu que ha aportat, o com creu que ha afectat el seu caràcter a la seua carrera eclesiàs­tica i a la Parròquia de Canals?

Faig un primer impacte de seriós i com distant, però a la llarga es descubrix un cor afectiu (fins a les llàgrimes), i acò m’ha obert moltes portes en­tre vosaltres.

Què destacaria de la seua gestió parroquial al poble? De quina forma es va desenvolupar la gestió, per exemple, del Col.legi Parroquial? Què destacaria de l’obra social de la Parròquia?

Evidentment el CoLlegi Parroquial -Institució consolidada i edifici, nou de planta- consti tu ix una bona mostra de l’acció social de l’Església en el meu Rectorat.

Vosté mateix ha dit en alguna ocassió que no som un poble molt «beato». Es podria dir que ha segut vosté el que ha aportat el silenci i el respe­te a les celebracions religioses a Canals…

De quina manera viu vosté la Litúrgia i per què del seu interés per realitzarIa en valencià.

Sóc molt religiós per naturalesa. Açò en un cristià, i damunt, sacerdot, es traduix en un viure que l’Altar és el centre de la vida, personal i co­munitària (es poden consultar les meues primeres paraules en entrar a Canals). Gràcies a Déu, m’haveu sabut entendre i he pogut contagiar-vos, i en les celebracions litúrgiques hem aconseguit una seriositat i atenció monàstiques.

Pel que fa a la llengua, ja sabeu que soc cons­cient de la tragèdia del nostre poble «obligat» a no poder-li parlar a Déu com li he parlat a ma mare. A poc a poc la llavoreta de «Paraula Cristiana» deu créixer.

Entre les seues aficions es troven la Història, l’Art, la família dels Boda… Quina ha segut la seua aportació al ritual de la festa de Sant Anto­ni i per altra banda, què ha deixat o com ha colJaborat a l’actual patrimoni religiós al poble?

Sí, a nivell local, vaig iniciar els concursos de pintura, vaig reorganitzar els concursos literaris, anuals per les Festes; vaig promoure la reedició del CANALS lLUSTRADA, de les SENTÈNCIES DE ST. ANTONI; des de l’any 70 he anat insistint en el recobrament del Torreó dels Borja (per fí, re­alitat); …esta mateixa publicació la vaig fer créixer de Programa de F estes a Llibre o Anuari Local.

Al ritual de la Festa he aportat: re situar com a Vespres, el que es deia Matines; la processoneta li­túrgica de l’Encessa de la Foguera com a culmina­ció de les Vespres i començ del Lucernari; la recu­peració multitudinària de la Benedicció dels ani­malets; i, especialment, el meu Memorial ecològic PER CADA ARBRE QUE TALLEM, HEM PLANTA­REM DOS, del diumenge següent a les Festes.

Com va trobar el temple i com la ha deixat? He retocat cada raconet del temple, de la de­

coració general al pis de marbre; del daurat del Retaule Major, imatge monumental del Titular i Seu «episcopal» a la dedicatòria romana del fron­tispici. N’estic particularment orgullós: de la nova entrada des del carrer a la Capella del Sagrari; la restauració de la Capella del Sagrament amb el seu esplèndid Altaret; la recuperació dels murals del Reraltar; la salvació dels tres panels ceràmics del XVIII; la imatgeta de Sta. Anna i la de St. Vi­cent; el retaulet de la Vera creu i el faristol…

Després de tants anys celebrant la Festa de Sant Antoni, ha canviat en algo? Es pot fer de la Festa de gener una interpretació merament reli­giosa? Què creu vosté que sobra de profà i man­ca de religiós.

És clar que el ritu del foc en la roda del temps no és invenció cristiana; el cristianisme no ha .in­ventat l’home i els seus costums, però l’ha bate­jat. Encara que, a més, hui amb la secularització

els dies de Festes apleguen tot tipus de gents, mai es podrà negar que un grup, major o menor, i que, a més, ens creiem el nucli central vital de la Festa de St. Antoni, celebrem la nostra Festa Major com a Comunitat Cristiana particular.

Què se li ha quedat per fer encara? Li haguera agradat escoltar a Bach en un nou orgue al tem­ple?

Sí, Canals deu aspirar a tindre ja orgue, encara que també li resten algunes prioritats: la nova es­glésia (centre religiós), que estava prevista des de

‘molt de temps en el Parc; l’ampliació de l’Ermita per darrere (terrenys de l’Ermita) amb un edifici per a convivències,…

Com han segut les seues relacions amb l’Ajuntament de Canals?

He tingut molts «Ajuntaments». Des d’un de fa anys que m’impedí fer l’ampliació de l’Ermita, que anava a començar ja, fins a les darreres col.laboracions exemplars de la Coronació de la Marededéu i il.luminació exterior del temple.

Qui va ser Francesc Bru per a vosté? Francesc Bru fou un diamant en brut. Qui ha­gués sigut amb estudis i Universitat?

Què l’ha mogut a proclamar a la Verge dels Dolors com a Copatrona de Canals? Com.va viu­re interiorment els dies de la Proclamació i la Co­ronació de la Verge?

Canals ho desitjava des de feia molts anys. La celebració dels meus «25 anys» fou l’ocasió. Tots quedàrem possitivament impactats per la gran resposta general i popular. Gràcies a la Marede­déu!

Ara es troba com a rector de la històrica Parròquia de Sant Nicolau, al centre mateix de la ciutat vella de València. Es troba a gust? Com està desenvolupant-se la seua feina?

Per què després de tota una vida entregat a un poble va decidir asumir un lloc de menys res­ponsabilitat?

Anem admetent que S1. Nicolau és més un Santuari que una Parròquia. Pastoralment, és clar, que tinc molt menys obligacions que la macro­parròquia de Canals. Però en el nivell artístic soc responsable d’un tresor extraordinari. Tinc el mi­llor conjunt i les millors obres de Joan de Joanes, tinc les pintures murals més impressionats de la Diòcesi, tinc peces pictòriques i d’orfebraria de categoria històrica,… tinc un gran camp, postser inclús supraparroquial. (Sacerdotalment, les Con­fessions i la Predicació dels «Dilluns» em són un bon repte).

(Canals en el meu cor. Convoque a la colònia canalera de la ciutat de València a que celebrem cada any en St. Nicolau una festa a St. Antoni de Canals).

Per: Fani Fernández Paton i Yolanda Sanz Quirantes

Llibre de festes de 1994