ALGUNES NOTES SOBRE EL «BANC DE CANALS»

ALGUNES NOTES SOBRE EL «BANC DE CANALS»

Josep Antoni Polop i Morales

La troballa d’un document referent al Banc de Canals, concretament un títol de cinc accions de la seua Secció Agrícola, portaren a l’autor d’aquest treball a intentar aprofundir un poc en la vida d’aquesta societat financera i d’altres similars que existiren a Canals a principis del segle XX.

En el canvi del segle XIX al XX la importància de Canals era ja manifesta en molts aspectes. El poble comptava amb uns 4.000 habitants i unes activitats industrials, comercials i agrícoles de considerables i beneficioses repercussions econòmiques. Aleshores es podia considerar Canals com una població totalment integrada dins de l’economia de mercat o capitalista. Però, arribats a esta conclusió cal preguntar-nos de quina manera, en esta economia basada en l’intercanvi de productes i serveis gràcies a l’existència d’un sistema pecuniari, arribaven els diners, les monedes i els bitllets, a les butxaques de la gent.

A primeries del segle XX, la distribució de bona part dels diners es feia a traves del Banc d’Espanya i de les seues sucursals, sovint només instal·lades en les capitals provincials. Per altra banda, els escassos bancs comercials que hi havia tampoc arribaven a tots els punts del país, com passava en el cas del nostre poble. Amb tot, hi ha que reconéixer que l’intercanvi monetari no tenia la mateixa intensitat que té hui i, a més a més, encara eren freqüents pagaments en espècie o en treball. Però, tot açò no lleva que en certs moments la gent del poble necessitara quantitats de diners en efectiu, més o menys importants, que superaven els estalvis de les famílies o la menudalla de coure utilitzada per a les despeses bàsiques diàries. Comprar o llogar un hort, una casa, un ase o altres animals podia convertir-se en una inversió fortíssima per a moltes persones.

Així, estes transaccions necessitaven quasi sempre de préstecs pels compradors que, o sorgien d’algun adinerat terratinent o industrial del poble que se’ls prestava o… dels bancs; però, de quins bancs?

Aquests bancs foren els «bancs personals», com els anomenen Rosselló i Bono (1973).

A la fi del segle XIX, importants homes de negoci valencians, amb una gran clientela i confiança dipositada en ells dedicaren part de la seua fortuna a crear bancs privats i personals. Foren els casos dels Trénor, Mompó, etc.

A Canals passaria una cosa semblant. Algun o alguns dels acabalats habitants del poble, davant l’èxit d’estes iniciatives a la resta del país, decidirien obrir els seus propis bancs¹.

I així, a primeries del segle XX, i com bé ens descriu el cronista Sivera Font (1907), existien a Canals quatre d’estes societats financeres o «bancs» com ell diu.

Estes entitats, a la fi, eren societats per accions que amb l’aportació dels diners dels accionistes es dedicaven, entre d’altres negocis, a fer préstecs que recuperaven amb un interès. Cada cert temps els beneficis es repartien entre els accionistes, i quan el banc es desfeia es liquidava i es retornaven els diners de les accions als seus propietaris.

Una singularitat d’estes societats era la seua capitalització accionarial. El desemborsament dels socis per les seues accions no es feia tot d’una vegada (com passa hui), sinó que cada accionista estava obligat, periòdicament, a aportar al «banc» uns diners per cada acció; en temps de Sivera, 50 cèntims setmanals per acció durant sis anys. Açò sembla ser que es feia per dues raons. Per una part, d’esta manera s’aconseguia obtenir bastants accionistes per tirar endavant la societat, ja que el preu total d’una acció que vindria a estar entre 150 i 160 pessetes, pagat d’una sola vegada, seria empresa molt difícil per a molta gent². Per un altre costat, el banc s’assegurava diners líquids per afrontar possibles moviments en qualsevol moment.

Retornant a Sivera, dels quatre bancs que tenia Canals en 1907, el més antic era l’anomenat «Villa de Canals», fundat el 24 d’abril de 1876, que prestava els diners al 8% d’interés i comptava amb 2.774 accions. Després estava «La Industrial», creat en gener de 1881, tenia 1.515 accions i prestava també els diners al 8%. «El Crédito Popular» va ser fundat en gener de 1906, amb 2.500 accions i un interès del 6% amb fiança personal o al 5% amb hipoteca. El «Banc de Canals», per últim, havia estat constituït el primer de gener de 1904, prestava els diners a un interès del 7%, comptant en eixa època amb 2.200 accions i un capital social de 200.000 pessetes³.

El Banc de Canals, societat anònima comercial i agrícola, fou creat per N’Arcadi Ferrer i Peiró i tingué la seua seu en la mateixa casa d’aquest, situada al carrer La Parra, nombre 17. El Banc de Canals, realment, era tan sols un despatx de la casa amb una escrivania i algunes cadires. Era a aquest lloc on es duien a terme les transaccions econòmiques. El fundador del banc, Arcadi Ferrer, era polític carlista. Fou dues vegades batlle del poble en la dècada de 1910 i desprès durant la dictadura primoriverista, de 1924 fins a 1928. Casat i sense fills, amb un patrimoni important, sense arribar a ser un terratinent, feia escola en la seua pròpia casa i sense dubte era un mestre sever. Certament podem dir que tot en ell traspuava rigorositat, eficàcia i confiança. Durant els seus mandats al front de l’Ajuntament hom recorda encara l’eficiència del consistori. La seua ideologia política, carlista, tradicionalista i d’irreprotxable catolicitat, així com un afany o caràcter filantròpic, projectava una imatge de confiança per als xicotets inversors i clients que, al remat, acabaria per decidir-lo a obrir el seu propi banc.

Aquest, en el seu inici, consistia en, almenys, dues seccions, el mateix banc i una secció agrícola. La secció agrícola tenia una comptabilitat independent de la societat matriu. A més tenia els seus propis socis accionistes, amb les mateixes obligacions impositives que els de la resta de societats. De manera singular aquests «imposaren» per a ells mateixos un interès del 7% per als diners que els poguera prestar la secció, cosa que contrastava amb els alts interessos de fins el 10% que cap a 1905 encara tenien la resta de societats bancàries del poble.

El Banc de Canals, dirigit per N’Arcadi Ferrer, tenia una plantilla composada per un tal Ribes, que feia funcions de director i caixer i J. Garrido que era el secretari. L’activitat diària de la societat era seguida de prop per N’Arcadi, ajudat en les tasques més manuals per un nebot anomenat Antoni. Per damunt de tots, existia un consell d’administració i uns estatuts, que regien el funcionament del conjunt de la societat.

A més dels accionistes que estaven obligats a fer les seues imposicions, qualsevol altra persona podia fer un dipòsit al banc, enregistrat en la consegüent cartilla d’estalvis. Cal advertir, però, que aquests diners no contarien amb els mateixos dividends que les accions ni de llarg. Per altra banda, el negoci del Banc consistia en el préstec de diners aconseguint per aquest concepte, amb els interessos, els seus principals beneficis. L’interès del Banc de Canals, que ja hem vist que era del 7%, no sabem si era sols pels accionistes o per a tot el públic en general.

Finalment la liquidació de les accions es feia a un termini de temps predeterminat. En el cas de la secció agrícola del Banc de Canals aquest fou estipulat entre 4 anys i mig o sis anys segons convinguera a la societat i els accionistes. Acabat aquest, el banc retornaria els diners de les accions, més els últims interessos de les accions i repartiria entre els accionistes els guanys de la societat. Fet açò el Banc podia tornar a començar el procés, i així successivament. Es a dir, que la vida del banc podia anar i de fet anava més enllà d’aquests terminis.

Al respecte de les accions, estes eren posades a la venta pública i adquirides per aquell que podia i considerava que era una bona inversió, més que fer un dipòsit al banc. De segur, N’Arcadi Ferrer degué de retenir o quedar-se’n amb moltes del seu banc que per una o altra qüestió no acabaren venent-se.

Cada persona podia comprar les accions que desitjara. En el cas del títol que apareix a la figura 1, N’Emília Albuixech Sanchis comprà un paquet de 5 accions de la secció agrícola del Banc de Canals. Les accions, a l’igual que hui, podien tenir una vida viatgera. Podien vendre’s a altres persones, encara que per a açò feia falta l’autorització del president de la societat. Significativament, aquest títol va ser venut pel marit d’Emília, Antonio Alcácer, en juliol de 1906 als senyors Colomer i Ferri. Aquest dos constituïen una important societat comercial i industrial a principis del segle XX (Vila, 1994) i es probable que part dels guanys dels seus negocis els invertiren en accions dels bancs de Canals, el que dóna a entendre la relativa rendibilitat i moviment de les accions d’estes societats.

El banc de N’Arcadi va continuar la seua activitat durant la primera i segona dècada del segle XX, però després de la primera guerra mundial començaren a instal·lar-se els bancs comercials a Canals, amb molts més avantatges⁴ que les societats financeres canalines. El primer banc comercial en arribar al poble va ser el Banco Español de Crédito, instal·lat a una casa de l’actual plaça de l’Ajuntament (nombre 4); desprès vindrien el Banco Central i el Banc de València ja als anys vint i trenta i ubicats al carrer Sant Gaietà. Aquest fet va fer que les societats financeres canalines anaren desapareixent al llarg de les dècada de 1910, 1920 i 1930. Tan sols va poder resistir-se el Banc de Canals durant els anys vint per acabar sucumbint cap els inicis dels anys trenta.

AGRAÏMENTS:

La tradició oral és una font d’informació tan valuosa com qualsevol altra. Malauradament, aquesta eina s’està perdent d’una manera vertiginosa. El diàleg i la plàtica son cada vegada menys utilitzats a la nostra societat. Per tot açò, vull agrair l’ajuda, els comentaris i les conversacions amb José Polop Juan, José Polop Navarro, José Antonio Martínez, Rosariet Ferrer, Càndido Argent i, especialment, Joanma Calatayud, sense els que no haguera estat possible aquest treball.

BIBLIOGRAFIA:

Rosselló Verger, V. i Bono Martínez, E. (1973): La banca al País Valencià. L’estel. València. 181 p.

Sivera Font, S. (1907): Apuntes histórico-descriptivos de la Villa de Canals. Edició facsímil, Ajuntament de Canals, 1983. Canals. 235 p.

Vila Moreno, A. (1994): Canals: temas de historia local. Ajuntament de Canals. Canals. 229 p.